El paper d'ERC al finançament

Per poder tractar rigorosament aquest tema, cal contextualitzar el partit en l'inici de la considerada una nova etapa en les relacions Catalunya-Espanya. El 2003 ERC va iniciar una ja prou coneguda etapa de tripartit amb un gran projecte de llei com era i és l'estatut. En els moments i dies posteriors al pacte, aquest era ben vist i popularment acceptat degut a que molts estàvem d'acord en què les necessitats de Catalunya exigien noves competències, nous recursos i mes finançament entre d'altres. En el seu moment es va creure en una nova llei estatutària redactada ambiciosament pel govern de Catalunya confiant en l'aprovació d'aquest a Madrid amb el suport d'un considerat "govern amic" com a solució a aquestes exigències. Podem afirmar que era un bon estatut. No ens donava ni el concert econòmic ni el dret a l'autodeterminació, però comprometia Madrid a conservar el lloc de Catalunya en el rànquing anterior i posterior a l'anomenat anivellament pressupostari i ampliava considerablement les competències directament gestionades per la generalitat de Catalunya. "Aprovaré el estatuto que salga del parlamento de Cataluña" -afirmà Zapatero en un míting, com no, a Catalunya durant la gestió de l'estatut. Com hem esmentat amb anterioritat i com bé sabem tots l'estatut que sortí del pacte PSC-ERC-ICV-CiU del parlament de Catalunya, encara havia de passar un últim sedàs, el de la Moncloa. Com hem dit teòricament, aquest sedàs no n'havia de destriar ni poc ni molt, del text vigent, però infringint el compromís verbal establert per Zapatero amb Catalunya, d'entrada, el text no va ésser acceptat. De fet, fins un pacte "in extremis" Mas-Zapatero que deixà al marge els tres partits de govern que redactaren el text defensat també per Convergència per signar un acord que convertia quelcom ambiciós en un text gairebé insultant el qual permetia molt però comprometia a molt poc a Madrid. El vulgarment conegut com "estatutet" va ésser sotmès a referèndum popular a Catalunya. En aquest, els dos grans partits al parlament de Catalunya, PSC per subordinació al PSOE de Madrid i CiU com a membre del pacte de la Moncloa juntament amb ICV, qui, per culpa d'un discurs massa mono-temàtic es va veure arrossegat pel PSC van demanar el "sí"; i, per altre banda, ERC al·legant que l'estatut havia perdut tot el sentit si no comprometia a Madrid, i PP i Ciutadans per pura i simple oposició destructiva, demanaren el "no". Els resultats foren tant clars com era d'esperar, gairebé el 74% de la participació, que recordem va ser de menys del 50% de la població, van ratificar l'estatut. Posteriorment es trencà el govern i tot seguit es convocaren eleccions a falta d'un any de mandat tripartit. Un cop mes, CiU guanyà, però el tripartit sumava i ERC, contra tota lògica prèvia a anàlisi, pactà un govern d'Entesa que com a principal projecte, tenia entre mans el desplegament d'un estatut el qual el partit va pretendre vetar en el seu moment. Degut a les dates que marcava l'estatutet aprovat en referèndum, un dels reptes mes immediats a què es va haver d'afrontar ERC i el segon tripartit, era la negociació del finançament. Com a hores d'ara ja estem farts de sentir, la data marcada per la llei estatutària com totes les marcades a posteriori respectivament, van ser superades fins arribar al 13 de Juliol de 2009, gairebé un any mes tard de la marcada per l'estatut que passà per Madrid. Aquest acord assolit fa avui ja mes d'una setmana va ser acceptat en primer lloc després de molt temps de batalla pel PSC i ipso facto pel fàcilment qualificable com a satèl·lit ICV-EUiA. Alhora CiU com feia temps que havia decidit, el titllà de ridícul, insuficient i anti-estatutari. El dubte que quedava doncs, era saber la resposta d'ERC. Pel que fa a la últimament també molt protagonista divisió dins el partit, és resumible en què s'aconseguí el sí gràcies als sectors "conservadors" tot i el no de les JERC i els sectors crítics del partit. Podem afirmar que tenint en compte el pacte del que partíem, ERC ha aconseguit un dels millors acords possibles per a Catalunya, però la pregunta que ens hem de fer no és si amb el precedent de l'estatut, l'acord era o no millorable, ans ha de ser, si quan es va sotmetre l'estatut a referèndum, no era vàlid, com pot ser-ho un acord que se'n deriva? o encara mes, calia entrar en un govern a defensar quelcom que en el seu moment vas assegurar que en el millor dels casos seria insuficient?

Esport i política

El fet de no donar suport a la selecció espanyola, l’esbroncada a Xavi pel “viva España” durant la celebració de l’ Eurocopa i la última, la xiulada de l’himne espanyol durant la final de la copa del rei. Aquests són alguns dels molts casos pels que se’ns ha acusat de quelcom tant evident com estúpid: barrejar esport i política. L’esport i la política es barregen inevitablement i d’una manera tant natural com la vida mateixa per la senzilla raó que la política és el mètode d’organització de la societat, i l’esport, al cap i a la fí, no és més que una de les representacions més mediàtiques d’aquesta. Com n’hauríem de dir, sinó, per exemple, del fet de representar els respectius països (els que se’ls permet) en les diverses disciplines esportives? O dit d’una altre manera, què són les seleccions nacionals? Com deia, l’última ocasió en què ha entrat en joc aquesta polèmica ha esta en la final de la copa del rei de futbol (curiosament, o no, una competició que porta el nom del major càrrec polític, tot i que no democràtic, de l’estat). Com ja es podia preveure i degut, en part, a l’actuació de la plataforma pro seleccions catalanes regalant xiulets; en l’últim instant abans de començar el partit, quan el rei es va alçar i va sonar de manera anormalment eixordadora l’himne de l’estat espanyol, la més que àmplia majoria d’espectadors van xiular i escridaçar aquests símbols. Aquest fet ha estat qualificat d’insult, de barbàrie i d’ofensa a aquesta suposada pàtria que diuen que és Espanya. Però què cabia esperar? Per una banda el Barça, un equip que, sí, ha estat i és, molt més que un club, i més en defecte de seleccions catalanes amb permís per competir de manera oficial en les disciplines mes mediàtiques de l’esport; per l’altre, l’athlètic, tres quarts del mateix, un club històric que, comptant tant sols amb jugadors d’Euskal Herria s’ha mantingut sempre a la categoria reina del futbol; i al mig un cap d’estat antidemocràtic imposat per un país entès com a estranger per a molts dels presents a Mestalla i hereu d’un dictador feixista. Crec que s’evidenciava… Tot i així, des de l’Espanya més profunda (i des de tot l’espanyolisme en general) se’ns ha retret amb recança que l’himne i el rei són símbols amb els que molta gent s’identifica i que nosaltres també ens ofendríem si ho fessin amb els segadors. Ja hi tornem a ser… evidentment que sí, evidentment que ens ofendríem però es que en aquesta història nosaltres (catalans i bascos entre d’altres) som la víctima, no pas l’agressor! Nosaltres ni imposem ni espoliem res a ningú, ans al contrari! I es que en aquell estadi es va escridassar molt més que a una cançó, aquell 13 de maig, en aquell camp de futbol del País Valencià es va escridassar la política de centralisme i opressió nacional envers els pobles conquerits –com Catalunya o Euskadi, entesos ambdós en el seu sentit més ampli- que ha estat imposant Espanya des que ja per la força ens van absorvir aviat ferà 300 anys. I crec que aquest és un missatge que tothom va esser capaç d’extrapolar i fou això el que donà peu a actituds de censura com les dutes a terme per TVE. Esport i política, doncs, han d’esser considerats com a dos camps d’actuació inseparables per definició. Precisament per aquesta raó, no ens podem permetre el luxe de sentir-nos culpables per defensar els nostres ideals també en terrenys esportius. Perquè sí, senyors, sí, desacomplexemnos: l’esport és política, i en política hi tenim molt a dir.

L'odissea d'ERC

L'enrenou dins d'ERC ve de lluny, de força abans de la edició del segon tripartit. Aquest fet no és pas de difícil comprenció atenent que Esquerra és un dels partits amb una franja de representació de la població més diversa, l'independentisme. Però la diversitat no ens la hem de prendre com un factor negatiu, ans al contrari, ERC esta fent el que ha fet ja històricament, intentar ser la veu de coalició independentista. Però el fet és que l'arriscada aposta de la cúpula del partit de editar, el 2003, un govern d'esquerres amb el PSC i ICV-EUiA amb l'ambiciosa intenció de redactar un nou estatut d'autonomia que aportés un augment de les competències de la generalitat i una millora del finançament per a Catalunya va encetar un conflicte dins el partit. Aquesta situació seguí empitjorant arran del “no” proposat per la direcció del partit al referèndum del conegut com a “estatutet” que tornà de Madrid. La gota que va fer vessar el got, però, va ser la decisió de Carod-Rovira de reeditar el tripartit, altrement conegut, en la seva segona edició com govern d'entesa, després de ser exclòs del mateix govern en l'anterior legislatura. En aquell moment, la situació era ja insostenible, i no tardàren en apareixer diversos corrents crítics dins el partit: Reagrupament.CAT (liderat per Joan Carretero i Rut Carandell) i Esquerra Independentista (liderat per Jaume Renyer i Uriel Bertran). La solució a priori definitiva que es dugué a terme, fou la entesa per tots com a mes lògica: convocar el 25è congrés del partit. En aquest congrés, a mes dels dos grups esmentats ja amb anterioritat, R.CAT i EI, també es presentaren dues candidatures mes: Gent d'Esquerra (liderada per l'aleshores secretari general del partit, Joan Puigcercós, i Joan Ridao) i ERC Futur (liderada per Ernest Benach i Rafel Niubó, la qual comptava també amb el suport de Josep Lluís Carod-Rovira). La militància otorgà la majoria a Joan Puigcercós i Joan Ridao. Totes les previsions apuntaven que la nova executiva estaria formada per una cohalició entre membres de Gent d'Esquerra i ERC Futur, però a la pràctica i contra tot pronòstic, Joan Puigcercós omplí les llistes dels membres de la executiva unicament amb militants del seu sector. Els mals resultats obtinguts al congrés foren un cop molt dur per R.Cat i EI la qual cosa els va fer caure en l'error de iniciar una política d'oposició destructiva vers la el sector de Puigcercós. La crispació era palpable a l'ambient; i l'enfrontament dins del partit fou tant dur que fins i tot arrivà a esquitxar les JERC. Poc després, ambdos sectors crítics s'unificaren en un de sol, el qual es va passar a anomenar Reagrupament Independentista. Des d'aleshores el partit ha sofert (i esta sufrint) una de les majors crisis de la seva història. Ara fa uns dies, Josep Lluís Carod-Rovira, l'actual vicepresident de la generalitat de catalunya, expressà el seu suport incondicional a la candidatura de Joan Puigcercós. Aquest fet fou tractat a la premsa i als mitjans de comunicació com la defintiva i tant anhelada unificació d'ERC. La realitat però, era ben diferent: l'anomenat quart poder, s'estava oblidant de Reagrupament independentista, qui, segons el mateix congrés d'ERC, tenia el suport de més d'un terç de la militància del partit. Aquesta situació no aconseguí mes que precipitar els fets, i des d'aleshores, en qüestió de pocs dies, vàrem poder llegir al diàri Avui, un article d'opinió en què Joan Carretero tantejava l'opció de crear un nou partit independentista. Tot seguit podiem sentir Joan Puigcercos convidant als militants que creguéssin en un “partit independentista de centre dreta” a deixar ERC fent referència als sectors crítics del partit. -Es molt comú aquests dies, sentir afirmar que ERC no pot convidar a marxar a ningú, i provablement és cert, però vist fredament, i tenint en compte que Carretero es negà també a donar explicacions sobre l'esmentat article, què podia fer, sinó el sector democràticament avalat per dirigir el partit per la majoria de la militància?- Així doncs, degut a la negativa en qüestió que Joan Carretero donà a la direcció del partit, aquesta decidí expedientar-lo i suspendre'l de militància temporalment. Ipso facto, el líder de Reagrupament Independentista, seguint també les passes de Jaume Renyer, i estripà el seu carnet de militant. Aquest acte, tot i que Carretero afirmà que era una decisió personal i no colectiva, es creu que serà el desencadenant de moltes mes baixes. Ara per ara, a dia d'avui, encara falta per aclarir si realment es durant a terme tot aquest seguit de baixes del partit, i si es així, si la possibilitat de crear un nou partit és real o tant sols un rumor. Personalment crec amb la experiència històrica del nostre país ja hauriem de haver estat capaços d'aprendre que si creiem en la possibilitat real de assolir un estat propi hem d'actuar com un poble unit; i conseqüentment opino que la solució de les divergencies entre els propis independentistes passen per dins el partit, i no per fora. Alhora, però, també penso que és clar que és als sectors “tradicionalistes” (Puigcercós i Carod-Rovira) a qui s'haurà de responsabilitzar de la mes que previsible davallada electoral que patirà ERC en les següents eleccions “autonòmiques” i crec que això evidenciarà la necessitat de fer un canvi de rumb en la direcció del partit cap a una entesa entre els diversos posicionaments ideològics del partit. Alhora, m'és molt difícil de comprendre com hom es pot alegrar de la marxa d'algú com Carretero d'ERC i em preocupa la possibilitat de perdre tota aquesta militància (no podem oblidar que representen gairebé un 35% dels militants del partit) i encara més la viabilitat de la creació d'un nou partit independentista, ja que considero que no seria “només” una alternativa independentista minoritària a ERC com va ser per exemple, en el seu moment el PI de Àngel Colom i Pilar Rahola, ans crec que pot aconseguir quelcom molt mes perillós: dividir l'independentisme en dos grups barallats al parlament que no seràn capaços de cooperar per aconseguir millores pel país.

Salvador Puig Antich

Fa escassos minuts TV3, la televisió nacional de Catalunya, ha projectat la pel•lícula "Salvador". Com suposo que tots sabreu, el film ens narra, molt fidelment, segons diuen, el cas de l’execució de Puig Antich a mans del franquisme. No sóc anarquista, ni partidari de l’ús de les armes sota cap concepte, potser, ni tant sols sóc revolucionari. Ell sí, Salvador Puig Antich fou un jove combatiu que visqué en uns temps inimaginablement durs pels qui hem tingut la sort d’esquivar-los cronològicament. Salvador, en la meva humil opinió, va escollir un camí equivocat, però aquest va ser el seu únic delicte. Independentment de si la bala que acabà amb la vida d'el policia que participà en el seu últim tiroteig va sortir de l’arma de Puig Antic o no, l’únic que se li pot recriminar a aquest noi és el fet d’errar en escollir el mètode de combat amb què intentar enderrocar el règim aleshores vigent. Crec que no s’hauria d’haver executat a Salvador de la mateixa manera que opino que cap societat autodefinida com a madura i responsable (potser va ser aquest el problema) mai hauria d’acabar amb la vida de ningú. És demostrar molta impotència com a òrgan executiu d’un estat suposadament desenvolupat la necessitat d’acabar físicament amb una persona per aconseguir eradicar una forma d’actuar propugnada per aquest i titllada de perillosa. Conseqüentment, fent referència al règim en qüestió, no m’agradaria que ningú pagués amb la mort la vida llevada al jove Salvador, ja que aquest tant sols exerciria de cap de turc. De fet, té una importància ben superficial, per no dir nul•la, l’opinió d’ohm, però, assumit això, m’agradaria afegir per concloure que tot i que ja és tard perquè ningú pagui les morts del franquisme (i no vull dir tant sols de manera física), com a societat adulta que hem d’aspirar a ser, ens crec en el deure moral de dur a terme una transició real i, per tant, de situar el franquisme en ell lloc que li pertoca.

Solució: independència

Havent superat ja la onada d’espanyolisme desencadenada per l’Eurocopa d’aquest passat estiu, la selecció espanyola de futbol torna a concentrar-se (crec que per jugar un amistós). Aquest fet m’ha fet tornar a reflexionar sobre una conclusió a la qual ja havia arribat en l’última aparició d’aquest combinat. –Per cert, tinc la sensació de que aquesta selecció juga molts partits, potser és perquè la meva només en pot disputar un a l’any-. M’he adonat, entre d’altres coses, que la àmplia majoria dels catalans (amb i sense “crosta nacionalista”) recolzaven la selecció espanyola. Anar-hi en contra està mal vist, però... coi! com es pot dormir tranquil a les nits recolzant allò que representa tant clarament un antònim dels teus ideals? Són molt freqüents casos en què un català, independentista, fins i tot, a qui mai se li acudiria, per exemple, penjar-se una bandera espanyola, crítica als que anem en contra de la selecció espanyola argumentant que anem en contra, alhora, dels jugadors catalans (sense comentaris). I, la veritat, se’m fa dificilíssim creure que la gent no s’adona del que representa aquesta selecció: la mes que retrograda idea d’una estat espanyol uninacional. Per tant, dit això, crec poder afirmar amb contundència que aquest és un problema de consciència nacional. El problema és que encara no ens hem adonat que som diferents als espanyols; que encara no entenem que mereixem i necessitem la independència. El nostre problema no és amb Espanya, i per tant, la nostra lluita no hauria de ser contra Espanya. El nostre problema som nosaltres mateixos. El nostre problema és la manca de consciència nacional. Així doncs, la nostra feina és fer entendre al poble que som diferents als espanyols per la senzilla raó de que no som espanyols. En el moment en què acceptem que la única opció viable és la plena sobirania del nostre país, en aquest mateix moment, el poble català serà lliure; la independència caurà pel seu propi pes. Per molt que la constitució espanyola del 1978 no contempli la possibilitat de convocar un referèndum d’independència, si un sector majoritari del poble català desitja la independència, mes tard o mes d’hora, els Països Catalans disposaran d’un estat propi, segur. Tant és així, que s’ha demostrat en varies ocasions, que si des del govern de Madrid se’ns impedeix realitzar un referèndum, amb una majoria parlamentària favorable, la generalitat de Catalunya està en plena legitimitat de proclamar la independència. Amb tot, no m'agradaria que semblés que exculpo a Espanya. Van ser ells qui ens va conquerir. Van ser ells qui ens van imposar una monarquia. Van ser ells qui ens van perseguir. Van ser ells qui van intentar abolir la nostre cultura. Amb això vull dir que tenim motius mes que suficients per culpar-los i voler enfocar la nostra lluita a queixar-nos-en, però si realment volem aconseguir la independència, aquest no és el camí.Així doncs, no ens enganyem, la solució no és, ni molt menys, carregar contra Espanya, ja que, actualment, ells només juguen el seu paper: intentar retenir la gallina dels ous d’or. Siguem pràctics, la solució es construir consciencia nacional.