El projecte de les esquerres: hem d'aconseguir abastar la lluna

Fa poc llegia al bloc d’un company que les esquerres hem de construir una alternativa i no deixar-nos portar pels dogmes del liberalisme, que sembla que ja monopolitzen els valors dels nostres conciutadans. No hi podria estar mes d’acord. Les esquerres hem ballat al so de la música liberal, intentant canviar una mica els passos perquè no semblessin “tan de dretes”. S’ha acabat. Estem davant una disjuntiva: o renunciem als nostres postulats i les nostres màximes de justícia social i ens deixem endur cap a un escenari d’alternança de poder en un sistema liberal; o alcem el cap, ens posem a pencar, ens arrisquem i oferim una alternativa a aquesta realitat minsa, injusta i desigual que comporta el sistema pel qual ens regim actualment.

El sistema liberal que ens imposa la dreta des de fa anys i que s’ha aguditzat des de l’arribada d’aquesta crisi i el trencament del pacte de la socialdemocràcia, queda molt lluny de ser ideal. Això és palpable i el malestar latent. A partir d’aquí, hem de construir un projecte. Aquesta alternativa social, no es pot basar en propostes del passat; ha de ser fruit d’un anàlisi actual. En la meva opinió, és molt útil llegir “El capital”, però absurd imaginar ara la revolució que albirava Marx. El “fantasma que recorre Europa” ha canviat i molt.

L’alternativa que ens toca oferir ha d’aspirar a un canvi de valors, però no contemplar aquest fet com un mitjà per a consolidar-se. Si ho féssim així, estaríem escrivint la crònica d’una mort anunciada. Canvi de valors vol dir, al cap i a la fi, modificació de la societat; i això ha de ser una conseqüència, no una causa, del nostre projecte.

Hem de parlar mes de realitats palpables i menys d’abstraccions. Per una banda, opino que és imprescindible aplicar un discurs radicalment democràtic (òbviament, atenent al cas català, també en l’àmbit d’organització territorial a través del principi de lliure determinació dels pobles). L’estat està perdent la seva legitimitat. La gent en parla en tercera persona i no en primera. Això es modifica retornant el poder a la ciutadania: mes democràcia participativa; mes institucions i foment dels valors republicans; mes mecanismes anti-corrupció; mes control als qui exerceixen el monopoli de la violència legítima; en definitiva, mes confiança i respecte del poder cap al seu amo, el poble. Alhora, serà necessari també, el reconeixement, defensa i justiciabilitat dels drets reconeguts als ciutadans. Evitar la indefensió dels ciutadans i fer útils els mecanismes de l’estat. El que entenem pels valors de l’estat de dret.

D’altra banda, el nou model ha d’oferir una nova i millor proposta laboral, econòmica, social i productiva. Així, l’estat, havent recuperat la seva legitimitat popular, ha d’esdevenir titular de tots els bens d’interès general, de manera que tots controlem el que és essencial per a tots. Així, des del transport públic fins la banca, estarien a mercè dels ciutadans, i no de designis especulatius d’obscures societats privades. No parlo d’abolir la propietat privada, parlo de que tots tinguem accés als beneficis d’aquesta. No s’ha d’expropiar cap petit empresari ni escanyar mes a cap autònom, res mes lluny d’això; però hem d’eradicar el benefici especulatiu. Valgui la redundància, hem de recuperar el valor de crear valor afegit. A partir d’aquí, tindrem marge per afavorir la contractació abaratint-la en els sectors i de la manera que el model productiu dicti necessaris; i garantir els drets laborals dels treballadors. Els tributs són el mecanisme per excel·lència de transformació social. D’aquesta manera, la recerca de la igualtat material ha de passar per gravar l’herència, donació, transacció i dipòsits d’aquells mes rics (els menys) per finançar aquells mes pobres (els mes) apujant, per exemple, el salari mínim interprofessional o aspirant a l’excel·lència en la gestió dels bens d’interès general nacionalitzats.

Hi ha una cita per la qual tinc predilecció: “El meu graner s’ha cremat. Ara puc veure la lluna”. Marx, fa molt temps, va fer un anàlisi exhaustiu i va oferir una alternativa de la qual les esquerres ens hem nodrit fins a dia d’avui. El seu projecte va donar lloc a una utopia. Avui estem vivint, també, temps molt complicats i tenim el deure de tornar a analitzar. Ara que veiem la lluna, no podem renunciar-hi. Aquest cop però la nostra obra ha de donar lloc a una realitat. Hem d’aconseguir abastar la lluna.

L'estat social com a alternativa a la supremacia dels mercats

Aquest passat 30 de novembre Esquerra Republicana presentava al parlament, per boca del diputat Pere Aragonès, una proposta d’impost sobre la banca. Aquesta llei, vigent a països amb tradició tan conservadora com el Regne Unit, França o Alemanya (i fins i tot a algunes Comunitats Autònomes de l’estat com Andalusia), va ser vetada pel bloc conservador de la cambra: CiU i PP. “Fuga de capitals!” s’exclamava. Però quina fuga de capitals si som els únics de tot el veïnat que no gravem les entitats bancàries en aquest sentit?! Com pot ser que no ens haguem plantejat fins ara (i quan algú ho planteja li diem il·lús) que no és normal que mentre la gent perd la feina, la casa i fins i tot el plat a taula, hi hagi qui segueixi obtenint grans beneficis gràcies a les injeccions de capital (capital de l’estat, capital de tots, capital que no serà retornat) i ho faci sense contribuir al bé comú?

Més enllà de la taxa proposada per ERC, que d’altra banda és una taxa de mínims, diguem-ho clar: aquesta és una crisi estructural, de sistema. Quina casualitat que des d’Adam Smith en èpoques de bonança cantem les lloances del capital amb afirmacions tan grotesques com la pronunciada pel president Herber Clark Hoover poc abans del crac del 29 “estem a punt d’eradicar la pobresa”. I paradoxalment quan arriba la crisi econòmica (per cert, ens hem adonat ja que són cícliques?), no és culpa del sistema, sinó de les persones, que “vivim per sobre les nostres possibilitats”. Per sobre les nostres possibilitats... l’índex de pobresa a Catalunya, situat ja per sobre el 20%. Com podem pensar que no es pot millorar això? Com podem creure’ns aquestes mentides i dir que el nostre topall de creixement econòmic l’hem abastat amb un sistema que cada poques dècades provoca que assolim nivells d’atur de prop del 20%? 40% d’atur juvenil i 30% de fracàs escolar. Com podem resignar-nos a hipotecar el futur de tota una generació? Sobirania nacional. No estem a mercè del sistema: canviem-lo.

El canvi però, s’ha de produir d’acord amb les motivacions i interessos dels ciutadans, titulars de la esmentada sobirania. No intentem solucionar (com s’està fent arreu de l’Europa Occidental) una crisi provocada per un sistema liberal-conservador seguint al peu de la lletra el manual del neo-liberalisme: reduir el poder de la política per ampliar el de l’economia de mercat cedint el poder institucional a les grans corporacions (vegeu http://casalsprat.blogspot.com/2011/11/eurotecnocracia.html). No cometem el flagrant error d’entregar la política als interessos del capital.

Evidentment, la sobirania també ens ha de permetre disposar de la totalitat dels nostres bens com a país: és clar que l’espoli fiscal (no patiu, només està prohibit al Parlament, de moment) ens escanya. Aquest fet però, no ens ha de fer obviar que un sistema desigual i deficitari ho és en tots els territoris; ergo la independència fiscal és imprescindible però ni molt menys solució definitiva.

Dit això el lògic serà demanar per una solució. Evidentment no crec que passi per la renúncia a l’estat de dret ni als principis democràtics, però sí a la supremacia del capital. Parlant en termes de Constitució Espanyola, que l’article 9.2 pesi mes que el 14. Que establim clàusules de transformació social. Que garantim un nivell de vida i el compliment dels drets fonamentals per a totes les persones. Que fem justiciables tots els drets socials. Que el sistema es financïi a través d'un sistema de fiscalitat progressiva ( a mes d'impostos sobre les grans fortunes, sobre el capital especulatiu, sobre la banca, de grans successions i donacions...). Que la política controli la economia i no a la inversa. Que la fraternitat regeixi les nostres polítiques i no la por o la discriminació. Que nacionalitzem la banca i el crèdit circuli d’acord amb els interessos de la nació i no segons designis dels mercats...

Si la socialdemocràcia us sona a fracàs digueu-ne com vulgueu, però assolir un estat social, democràtic i de dret (a la pràctica i no tan sols en l’aspecte formal) és la revolució que necessitem.

ERC, de nou, el partit del poble!

D’esquerres i independentistes. Així ens han definit històricament i així també ens definim sovint nosaltres mateixos. Els militants d’Esquerra Republicana de Catalunya som d’esquerres i independentistes, i tant que sí. Però, mes enllà del debat ERC – Esquerra (com deia un tuit aquesta setmana, tant estúpid com el de FCB - Barça), no ens podem quedar aquí en l’anàlisi quan es tracta de plantejar una refundació del partit.

Els militants d’esquerra, hem de ser d’esquerres, és clar, només faltaria! Hem de ser profundament socialistes, treballar pels interessos de la classe treballadora i les persones i col·lectius mes desafavorits de la societat. Però hem de ser també una esquerra moderna, una esquerra oberta i una esquerra plural. Això ens porta, com no, al debat intern. El futur president del partit, no tant sols ha de ser capaç d’aglutinar el suport de les masses, cosa imprescindible, sinó d’acabar amb la dinàmica de sectors del partit. Aquesta responsabilitat no consistirà tant sols, però, en crear una candidatura unitària. És a dir, que la candidatura, i futura permanent nacional, en qüestió rebi el suport de totes les “famílies” del partit, no és garantia, ni de remuntada electoral, ni el mes important, de sanejament del partit (com be demostra el suport que mostrà, en un moment determinat, Carod-Rovira a Puigcercós). Cal, doncs, que el futur president instauri una nova manera d’entendre el partit: participativa i amb mà estesa a la militància, però alhora, amb un lideratge ferm i que es reafirmi en tots els valors del partit. Serà necessari, ni mes ni menys, que aconseguir arrelar al partit, una nova i millor manera de fer política interna.

Per altra banda, ERC, en la seva aspiració d’esdevenir de nou el partit del poble, tampoc pot obviar els valors republicans. Seria hipòcrita oblidar aquesta vessant troncal del contingut ideològic del partit, i més en un moment en què (estiguem mes o menys d’acord amb les formes), la societat civil exigeix transparència i participació de totes les institucions. Així, el referent de l’esquerra nacional ha d’ésser l’avantguarda, començant per la organització interna, en l’aplicació d’aquests valors, d’altra banda històricament presents en l’ADN republicà. Així, hem d’apostar desacomplexadament per un model de societat participatiu, cohesionat, ric i divers. Per una societat de les persones. Que protegeixi els drets fonamentals d’aquestes (totes!) i cregui en les seves capacitats associatives i de mobilització.

Alhora, no ens ha de fer por, debatre i discutir sobre qualsevol qüestió de transcendència social, des de la nacionalització de la banca a les llistes obertes passant pel rescat d’hipoteques. Hem de demostrar que som un partit valent, de futur i que és capaç d’incorporar les demandes socials.

Dit això, no hem d’amagar que un dels pilars del nostre partit, sovint el mes rellevant electoralment, és la qüestió nacional. Com dèiem al principi, ERC és i ha de ser un partit independentista. L’estat propi sempre ha de ser el nostre horitzó d’actuació. Però no un estat propi com a màxima aspiració, sinó com a eina. Com a quelcom que ha d’esdevenir clau per a la consecució dels objectius finals de l’ideari del partit: assolir una societat nacionalment lliure, socialment justa, ecològicament sostenible, democràtica, fraternal, oberta, solvent i participativa.

Així doncs el nostre procés de refundació s’ha de fonamentar en una rotunda reafirmació de tots els nostres principis. Seria un greu error renunciar a algun d’ells o sobreposar-lo als altres amb interessos electorals, ja que aquests han de ser conseqüència de la coherència i feina ben feta del partit, però no han de regir la seva ponència ideològica. En conseqüència, tot i la patacada electoral, ha de seguir sent condició sine qua non, per establir un pacte estable de govern, la convocatòria vinculant d’un referèndum per la independència. De la mateixa manera que haurien de passar-ho a ser, la garantia dels drets fonamentals i benestar de les persones: 0 retallades en sanitat, 0 retallades en educació! Si som conseqüents amb l’ideari de partit, ens col·locarem de nou en la centralitat del mapa polític (que no ideològicament al centre) i recuperarem la confiança de l’electorat.

L'autodeterminació: un dret com a ciutadans i un deure com a poble

Avui mateix, dia 10 d’abril de 2011, tinc la sensació d’estar vivint una d’aquelles jornades que s’acaben considerant decisives pel curs de la història. Avui és el dia que la capital de Catalunya, entre d’altres poblacions, serà consultada sobre el seu futur com a país. Aquesta consulta acaba amb una onada de referèndums duts a terme en nombrosos punts del territori d'ençà del realitzat el 9 de juny de 2009 a Arenys de Munt.

Una de les parts mes interessants d’aquestes consultes és el fet que hagin estat iniciativa única i directa de la societat civil. Tant sols aquest fet crec que ja legitima, almenys, el debat; ja que si una part de la població sense prèvia organització és capaç de dur a la pràctica unes mobilitzacions de caràcter consultiu d’aquestes dimensions, seria hipòcrita negar que existeix un cleavagge social.

A mes, els diversos referèndums organitzats arreu del Principat de Catalunya posen sobre la taula ni mes ni menys que el dret a l’autodeterminació: un principi fonamental que ha estat històricament negat a Catalunya com a nació. Actualment Catalunya està integrada dins l’estat espanyol, organitzat autonòmicament, un tipus d’estat regional. Definitivament, la sentència del Tribunal Constitucional, màxim òrgan de garantia constitucional de l’Estat Espanyol, sobre l’Estatut de Catalunya modificat l’any 2006, ha posat un límit molt clar en l’evolució de l’autonomisme a Espanya. A partir del moment que jurídicament se t’impedeix, com a poble, desenvolupar la teva llei suprema, tot i haver estat aprovada pel teu Parlament autonòmic, per les Corts Generals de l’estat i referendada pels ciutadans de Catalunya, no et pot quedar cap dubte que, a tot el que pots aspirar dins aquest estat, és a la teva situació actual.

Així doncs, i sense obviar el milió i mig de persones mobilitzades el passat 10 de Juliol a Barcelona contra la esmentada sentència, cal obrir un procés de debat seriós, rigorós i sense complexos sobre el futur del nostre país. Cal que els nostres diputats, legítims representants de la ciutadania de Catalunya, debatin sense tabús al Parlament sobre cap on ha d’evolucionar Catalunya: hem de decidir què volem ser “de grans” i hem de fer-ho donant la veu al poble. Aquí és on, les consultes a què fèiem referència han de jugar un gran paper. No de manera legal, pel seu caràcter no vinculant, però si de manera social. La història dirà si aquestes consultes han estat, o no, decisives pel futur del nostre país, però el seu objectiu ha de ser plasmar, d’una vegada per totes, un conflicte social cada vegada mes evident i col·locar el país en un punt de no retorn.

Enquestes de fa prop de mig any afirmaven que mes de la meitat de catalans ja eren partidaris de l’estat propi (independent o federat). La disjuntiva existeix, i la hem d’afrontar: o evolucionem cap a un major autogovern de la única manera que ara és factible, la independència; o ens resignem al nostre rang d’autonomia espanyola amb l’evidència d’una propera involució en les nostres capacitats d’autogovern. I si una cosa està clara, mes enllà del meu humil i manifest posicionament a favor de la independència, és que ha de ser el poble, els ciutadans de Catalunya, qui prenguin aquesta decisió (la que sigui). El que no es tolerable és que no se’ns permeti decidir, perquè això és la democràcia: que el poble decideixi. I no ens pot aturar, en el nostre afany de voler decidir, el fet que la legalitat espanyola vigent no ens ho permeti, ja que per sobre de tot això existeixen uns drets inalienables ben recollits en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà que parlen molt clarament del dret a l’autodeterminació dels pobles.

Per tot això, els catalans hem de voler ser adults com a poble, voler decidir i dir sí a la democràcia, sí a l’autodeterminació.

De cara al 28N...

El 28 de novembre de 2010 serà una altra data per a la posteritat. Moments després de la històrica marxa del 10 de juliol assegurava en aquest mateix bloc que tots els que hi vam ser, formaríem part de la història d'un país. Deducció fàcil, un milió i mig de persones al carrer clamant per un estat propi... Va ésser una data important, ningú en te cap dubte, però estic convençut que, en aquesta terra on no només conmemorem derrotes ans a mes les festejem, les eleccions autonòmiques al parlament de Catalunya del proper 28 de novembre encara ho seràn mes, de trascendentals. I es que revisant antecedents (i obviant el que pot ocórrer d'ara al dia dels comicis), veiem que el debat polític ha cremat una nova etapa. Tot just fa uns mesos des d'Esquerra Republicana explicàvem que havíem assolit una fita històrica, posar la independència al centre del debat polític, però el que està succeïnt ara mateix, ho supera amb escreix: la percepció de necessitat d'un major autogovern per Catalunya com el desencadenant de millores socials, econòmiques i evidentment nacionals per part d'una àmplia majoria del poble de Catalunya, està marcant l'agenda electoral de tots els partits polítics catalans. Esquerra Republicana de Catalunya, ara per ara, l'únic partit independentista amb representació al parlament i encara avui partit de govern, hi ha tingut molt a veure. Després de formar una molt impopular cohalició amb PSC i ICV per segona vegada i estar a punt de pagar un, en la meva modesta opinió injust desgast electoral, està recollint els seus fruits en forma de millores de país. Ha transformat el tarannà de tot un poble i ha sapigut donar resposta a les noves ambicions dels catalans com a nació, posant com a condició sine qua non, per formar govern, la convocatòria d'un referèndum d'independència en la propera legislatura. Convergència i Unió, principal força política a l'arc parlamentari i partit guanyador de totes les eleccions al parlament de Catalunya des de la restauració de la democràcia, està basant la seva campanya en la negociació pel concert econòmic i un abstracte i llunyà dret a decidir... La federació nacionalista mai s'ha mostrat obertament partidària de la independència de Catalunya, tot i així, i salvant la seva tendencia tradicionalista i el temor a la pèrdua dels vots mes moderats, aquest ha estat l'horitzó nacional mes ambiciós que ha plantejat mai CiU des de la seva fundació. Iniciativa per Catalunya - Verds, per la seva banda ja parla desacomplexadament d'una consulta vinculant d'autodeterminació per atorgar al poble el seu dret a decidir. Tot i que hi pretenen incloure alguna opció de caire federal, la qual cosa necessitaria d'una reforma del pacte constitucional i el mes que inviable vist-i-plau de Madrid, val a dir que no costa massa augurar el futur independentista que acabaran prenent els ecosocialistes donat el previsible desencís amb la via federal. Alhora han sorgit dues candidatures independentistes alternatives a Esquerra: Reagrupament, partit que va néixer com a sector crític dins d'Esquerra Republicana i que s'ha format precipitadament com a tal, liderat per Joan Carretero també, exdiputat d'ERC; i Solidaritat Catalana per la Independència, encapcelat per Joan Laporta, expresident del Barça, Uriel Bertran, exdiputat d'ERC i antic cap visible de l'Esquerra Independentista (un altre corrent crític dins d'ERC que en nombroses ocasions va estar a punt de fusionar-se amb Reagrupament) i Alfons López Tena, exdiputat de CDC i impulsor de les consultes del 13D des d'Osona Decideix. Aquest últim va sortir apel·lant a l'esperit de la cohalició sorgida el 1906 i amb el teòric objectiu de fer una candidatura independentista única. El problema d'ambdós partits de nova generació és que tot i disposar d'un espai polític per explotar, l'independentisme de centre i dreta, tenen un programa polític molt, massa, simplista: independència. La qual cosa provoca que visquin del miratge d'una majoria independentista al parlament l'endemà de les eleccions a partir d'on proclamar la independència unilateralment... i degut a això tinguin moltes possibilitats de desinflar-se de cara a futurs comicis. El Partit dels Socialistes de Catalunya, en canvi, es nega a evolucionar cap a la voluntat del poble i, per contra, involuciona perdent històrics dirigents socialistes catalans com Castells (que tot i no deixar el partit ha anunciat que no es presentaria a les següents eleccions) o el mateix president Maragall (qui ja fa temps que va trencar el carnet), i fins tot presentant-se per separat de Ciutadans pel Canvi. D'aquesta manera, s'ha estancat en el discurs de refundar l'encaix amb Espanya, una retòrica que sembla que els durà a distanciar-se mes que mai de Convergènca i Unió en la lluita per la victòria en les eleccions autonòmiques de Catalunya. Per altra banda, també es cert que hi ha el Partit Popular, Ciutadans partit per la ciutadania, i Plataforma x Catalunya, la nova aventura xenòfoba de Josep Anglada, que segueixen amb el seu discurs dretà, espanyolitzador i de confrontació inamovíble i que molt probablement es repartirant el mateix número de parlementaris. Dit això crec que se li han de reconèixer desacomplexadament els mèrits a Esquerra Repúblicana de Catalunya, qui amb un interés mes generosament de país que mai i tot i augurar-se una dura penyora electoral va formar un govern de cohalició progressista que ha permès al poble català avançar per un camí de no-retorn cap a la consecució de l'anhelat estat propi.