Els valors de la república

“Interpretant els sentiments i els anhels del poble, (…) proclamo la república catalana” recordant aquestes paraules pronunciades pel president Macià ens remontem a un catorze d'abril de 1931. Cèl·lebres escriptors han destacat d'aquest dia els aires de llibertat que es respiraven. Fixant-nos una mica, però, en la situació política que precedia aquest fet històric, és probable que ens sorprenguem de la semblança de precedents que es dona amb algun altre període de la nostra història... Per una banda, la societat mostrava ja desafecció cap al caduc sistema de la restauració que els havia dut a un dictadura militar la qual es perpetuà fins poc abans del mateix 1931. A mes, el propi cap d'estat que donà suport incondicional als militars encarregats d'executar l'esmentat règim autoritari era qui pretenia liderar el retorn a un descafeinat sistema democratic que donés aparença de llibertat. Tenint en compte els aleshores 200 anys d'intolerancia espanyola cap a les llibertats socials i nacionals del poble català i amb la força del massiu suport democràtic que els avalava, primer Lluís Companys, com a alcalde de Barcelona i mes tard Francesc Macià com a president del partit guanyador i imminent primer president de la Generalitat moderna proclamaren la república catalana. Segons la proclamació d'aquest últim, Catalunya no gaudiria de l'anhelat estat propi, però les relacions amb Espanya serien d'igual a igual convertint-se així en una federació ibèrica d'estats independents. Com sempre al llarg de la història, i tot i el pacte de Sant Sebastià, que comprometia als republicans espanyols a cedir l'autogovern a les nacions oprimides, Espanya mostrà un rebuig frontal a les propostes federalistes provinents de la ciutat comptal constituint-se així en una república integral. Tanmateix, tot i les adversitats, el govern presidit per Francesc Macià i Llussà, encarregà a la Diputació, una comissió redactora presidia pel prestigiós Josep Carner, la redacció del que seria conegut com l'Estatut de Núria. Aquest era un gran text que sense sortir-se de la legalitat imposada pel govern espanyol, hauria proporcionat al principat de Catalunya, capacitat d'annexió de territoris i competencia en referèndums vinculants, entre molts d'altres. En la votació via referèndum a que es sotmeté l'estatut de 1931, el poble tornà a expressar les seves ànsies de llibertat nacional aprovant-lo amb prop d'un 99 per cent de vots favorables i, el mes important, amb la participació de gairebé tres quartes parts de la totalitat dels ciutadants de Catalunya. Dit això, com era d'esperar, aleshores igual que ara, al haver de passar el sedàs de Madrid, l'estatut deixà de ser un text ambiciós i molt beneficiós per Catalunya per convertir-se en quelcom ple d'ambigüitats que convertia Catalunya en una autonomia semblant a l'actual. Situats en aquest marc polític, val a dir que el govern de la Generalitat, revalidat per Esquerra legislatura rere legislatura, garantí, al llarg dels vuit anys de república una estabilitat aleshores molt poc comuna en d'altres territoris de l'estat espanyol. Alhora, a mes, actuà de manera conseqüent als valors republicans que caracteritzaven la ideologia del partit prioritzant així, per una banda, les obres públiques, l'ensenyament obligatori gratuït i la sanitat publica entre d'altres; i per l'altra lleis mes concretes i que tendien a recuperar la realitat nacional i identitària de Catalunya, com en el seu moment fou l'encàrreg de la llei de vegueries. I, al cap i a la fí, no és això al que encara aspirem? Un govern que treballi per erradicar les injusticies socials, garanteixi el bon funcionament d'un país amb un gran potencial i lluiti per apropar el poble català a la consecució d'un estat propi?