Apareixarem als llibres d'història!

Poques hores després de la sentència de l'estatut de Catalunya per part del Tribunal Constitucional espanyol ja abundaven els repassos a l'odissea que aquest havia patit: redactat per part del govern tripartit ja fa quatre anys; aprovat pel parlament de Catalunya; retallat i ratificat pel govern espanyol; referendat i acceptat pel poble català; denunciat per manca de constitucionalitat per diverses entitats de la dreta espanyola; i en última instància, sentenciat i escapçat per un Tribunal Constitucional objectivament deslegitimat. Com a resposta a aquest indignant trajecte que ha hagut de superar l'estatut d'autonomia de Catalunya per obtenir el vist-i-plau momentani (a falta de les resolucions de sentències a les denuncies presentades per altres entitats alienes al Partit Popular) de Madrid, la organització catalanista de la societat civil mes multitudinària de Catalunya, Òmnium Cultural, convocà una manifestació que rebé el suport de diferents grups, partits i persones fisiques de la vida pública catalana. Tots els partits que conformen l'arc parlementari, excepte el Partit Popular de Catalunya i Ciutadans partit per la ciutadania, entre d'altres, han convocat la gent al carrer el proper 10 de Juliol, tot adherint-se a l'iniciativa d'Òmnium. Des de Convergènia i Unió, han qualificat d'indignant la sentència i s'han llançat al carrer per quelcom un tant abstracte, com ès “la dignitat de Catalunya”. El Partit dels Socialistes de Catalunya, per mitjà del president de la Generalitat, s'ha mostrat en desacord amb la sentència tot i remarcar que “se'n ha salvat bona part” amb una tendència fins i tot massoquista al peix al cove. Tanmateix, gairebé desafiant al PSOE, donaran suport a la manifestació tot i proposar que sigui presidida per una senyera, en lloc del lema “Som una nació. Nosaltres decidim.” (massa radical, potser?). Així mateix, la tercera força política, Esquerra Republicana, ha donat per esgotada la via del pacte constitucional amb Espanya i ha plantejat la conseqüció d'un estat propi com a única alternativa per a una Catalunya que vol realitzar-se com a país. Ja ningú s'atreveix a negar que aquests moments que estem vivint i que pretenc reflectir a mode d'instantània, apareixeran als llibres d'història: editorial conjunt de tots els periòdics catalans en favor d'un estatut pendent de sentència; imparables onades de consultes sobiranistes; mes del 75% del parlament manifestant-se contra una sentencia del màxim òrgan judicial de l'estat... Per molt que alguns desitgin que això es quedi en una excursió de dissabte a la tarda a la ciutat comptal, això no hi ha qui ho pari! El poble ha parlat, i ha exigit autodeterminació: dret a decidir. I ara s'ha fet mes evident que mai, que la única sortida per un poble que fa tres-cents anys que suspira sota el jou centralista de l'Espanya mes profunda, és la conseqüció d'un estat propi.