L'autodeterminació: un dret com a ciutadans i un deure com a poble

Avui mateix, dia 10 d’abril de 2011, tinc la sensació d’estar vivint una d’aquelles jornades que s’acaben considerant decisives pel curs de la història. Avui és el dia que la capital de Catalunya, entre d’altres poblacions, serà consultada sobre el seu futur com a país. Aquesta consulta acaba amb una onada de referèndums duts a terme en nombrosos punts del territori d'ençà del realitzat el 9 de juny de 2009 a Arenys de Munt.

Una de les parts mes interessants d’aquestes consultes és el fet que hagin estat iniciativa única i directa de la societat civil. Tant sols aquest fet crec que ja legitima, almenys, el debat; ja que si una part de la població sense prèvia organització és capaç de dur a la pràctica unes mobilitzacions de caràcter consultiu d’aquestes dimensions, seria hipòcrita negar que existeix un cleavagge social.

A mes, els diversos referèndums organitzats arreu del Principat de Catalunya posen sobre la taula ni mes ni menys que el dret a l’autodeterminació: un principi fonamental que ha estat històricament negat a Catalunya com a nació. Actualment Catalunya està integrada dins l’estat espanyol, organitzat autonòmicament, un tipus d’estat regional. Definitivament, la sentència del Tribunal Constitucional, màxim òrgan de garantia constitucional de l’Estat Espanyol, sobre l’Estatut de Catalunya modificat l’any 2006, ha posat un límit molt clar en l’evolució de l’autonomisme a Espanya. A partir del moment que jurídicament se t’impedeix, com a poble, desenvolupar la teva llei suprema, tot i haver estat aprovada pel teu Parlament autonòmic, per les Corts Generals de l’estat i referendada pels ciutadans de Catalunya, no et pot quedar cap dubte que, a tot el que pots aspirar dins aquest estat, és a la teva situació actual.

Així doncs, i sense obviar el milió i mig de persones mobilitzades el passat 10 de Juliol a Barcelona contra la esmentada sentència, cal obrir un procés de debat seriós, rigorós i sense complexos sobre el futur del nostre país. Cal que els nostres diputats, legítims representants de la ciutadania de Catalunya, debatin sense tabús al Parlament sobre cap on ha d’evolucionar Catalunya: hem de decidir què volem ser “de grans” i hem de fer-ho donant la veu al poble. Aquí és on, les consultes a què fèiem referència han de jugar un gran paper. No de manera legal, pel seu caràcter no vinculant, però si de manera social. La història dirà si aquestes consultes han estat, o no, decisives pel futur del nostre país, però el seu objectiu ha de ser plasmar, d’una vegada per totes, un conflicte social cada vegada mes evident i col·locar el país en un punt de no retorn.

Enquestes de fa prop de mig any afirmaven que mes de la meitat de catalans ja eren partidaris de l’estat propi (independent o federat). La disjuntiva existeix, i la hem d’afrontar: o evolucionem cap a un major autogovern de la única manera que ara és factible, la independència; o ens resignem al nostre rang d’autonomia espanyola amb l’evidència d’una propera involució en les nostres capacitats d’autogovern. I si una cosa està clara, mes enllà del meu humil i manifest posicionament a favor de la independència, és que ha de ser el poble, els ciutadans de Catalunya, qui prenguin aquesta decisió (la que sigui). El que no es tolerable és que no se’ns permeti decidir, perquè això és la democràcia: que el poble decideixi. I no ens pot aturar, en el nostre afany de voler decidir, el fet que la legalitat espanyola vigent no ens ho permeti, ja que per sobre de tot això existeixen uns drets inalienables ben recollits en la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà que parlen molt clarament del dret a l’autodeterminació dels pobles.

Per tot això, els catalans hem de voler ser adults com a poble, voler decidir i dir sí a la democràcia, sí a l’autodeterminació.