Aquest passat 30 de novembre Esquerra Republicana presentava al parlament, per boca del diputat Pere Aragonès, una proposta d’impost sobre la banca. Aquesta llei, vigent a països amb tradició tan conservadora com el Regne Unit, França o Alemanya (i fins i tot a algunes Comunitats Autònomes de l’estat com Andalusia), va ser vetada pel bloc conservador de la cambra: CiU i PP. “Fuga de capitals!” s’exclamava. Però quina fuga de capitals si som els únics de tot el veïnat que no gravem les entitats bancàries en aquest sentit?! Com pot ser que no ens haguem plantejat fins ara (i quan algú ho planteja li diem il·lús) que no és normal que mentre la gent perd la feina, la casa i fins i tot el plat a taula, hi hagi qui segueixi obtenint grans beneficis gràcies a les injeccions de capital (capital de l’estat, capital de tots, capital que no serà retornat) i ho faci sense contribuir al bé comú?
Més enllà de la taxa proposada per ERC, que d’altra banda és una taxa de mínims, diguem-ho clar: aquesta és una crisi estructural, de sistema. Quina casualitat que des d’Adam Smith en èpoques de bonança cantem les lloances del capital amb afirmacions tan grotesques com la pronunciada pel president Herber Clark Hoover poc abans del crac del 29 “estem a punt d’eradicar la pobresa”. I paradoxalment quan arriba la crisi econòmica (per cert, ens hem adonat ja que són cícliques?), no és culpa del sistema, sinó de les persones, que “vivim per sobre les nostres possibilitats”. Per sobre les nostres possibilitats... l’índex de pobresa a Catalunya, situat ja per sobre el 20%. Com podem pensar que no es pot millorar això? Com podem creure’ns aquestes mentides i dir que el nostre topall de creixement econòmic l’hem abastat amb un sistema que cada poques dècades provoca que assolim nivells d’atur de prop del 20%? 40% d’atur juvenil i 30% de fracàs escolar. Com podem resignar-nos a hipotecar el futur de tota una generació? Sobirania nacional. No estem a mercè del sistema: canviem-lo.
El canvi però, s’ha de produir d’acord amb les motivacions i interessos dels ciutadans, titulars de la esmentada sobirania. No intentem solucionar (com s’està fent arreu de l’Europa Occidental) una crisi provocada per un sistema liberal-conservador seguint al peu de la lletra el manual del neo-liberalisme: reduir el poder de la política per ampliar el de l’economia de mercat cedint el poder institucional a les grans corporacions (vegeu http://casalsprat.blogspot.com/2011/11/eurotecnocracia.html). No cometem el flagrant error d’entregar la política als interessos del capital.
Evidentment, la sobirania també ens ha de permetre disposar de la totalitat dels nostres bens com a país: és clar que l’espoli fiscal (no patiu, només està prohibit al Parlament, de moment) ens escanya. Aquest fet però, no ens ha de fer obviar que un sistema desigual i deficitari ho és en tots els territoris; ergo la independència fiscal és imprescindible però ni molt menys solució definitiva.
Dit això el lògic serà demanar per una solució. Evidentment no crec que passi per la renúncia a l’estat de dret ni als principis democràtics, però sí a la supremacia del capital. Parlant en termes de Constitució Espanyola, que l’article 9.2 pesi mes que el 14. Que establim clàusules de transformació social. Que garantim un nivell de vida i el compliment dels drets fonamentals per a totes les persones. Que fem justiciables tots els drets socials. Que el sistema es financïi a través d'un sistema de fiscalitat progressiva ( a mes d'impostos sobre les grans fortunes, sobre el capital especulatiu, sobre la banca, de grans successions i donacions...). Que la política controli la economia i no a la inversa. Que la fraternitat regeixi les nostres polítiques i no la por o la discriminació. Que nacionalitzem la banca i el crèdit circuli d’acord amb els interessos de la nació i no segons designis dels mercats...
Si la socialdemocràcia us sona a fracàs digueu-ne com vulgueu, però assolir un estat social, democràtic i de dret (a la pràctica i no tan sols en l’aspecte formal) és la revolució que necessitem.
2 comentaris:
Ets molt mesurat amb això de la revolució que necessitem... Menxevic! ;)))
Ara només cal conjugar la construcció d'un estat social i el de l'alliberament nacional, aquest és l'horitzó, la República catalana de la justícia i la llibertat.
Ben retrobat al teu bloc, company!
L'horitzó està clar, Jordi. En Joan Manuel Tresserras té un discurs molt interessant conjugant ambdues lluites. La meva exposició ha estat mes visceral del que m'agradaria però volia posa en valor la "revolució social", tan imprescindible com l'alliberament nacional i sovint menystinguda.
Pel que fa a la revolució que necessitem... sabia que la trobaries massa mesurada. He pensat que potser t'havia de demanar permís per enllaçar el teu blog perquè no et relacionessin amb aquestes teories... jajajaj
Publica un comentari